ASCÓ: IMPRUDÈNCIES INADMISSIBLES

El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) acaba d’emetre un informe que culpa els responsables de la central nuclear d’Ascó de manipular els monitors detectors de radioactivitat. En concret, el document apunta que es van manipular els monitors de radiació “amb l’objectiu d’eliminar l’alarma” i “les consegüents demandes d’actuació i aturada dels sistemes de ventilació”. El Defensor del Poble i Greenpeace són les entitats que han sol·licitat aquest informe per tal que la veritat surti a la llum.

El cas d’Ascó, des d’un principi ha portat implícits errors de comunicació, negligències tècniques i ocultació d’informació. Des del novembre de 2007 fins a dia d’avui l’espai contaminat i les possibles persones afectades han anat augmentant considerablement. En un principi es va anunciar que el nombre de partícules era escàs i que la seva radioactivitat no tenia perill. Més endavant el nombre va anar creixent i es van traspassar els límits de contaminació del recinte. Finalment, les proves per a possibles impactes radiològics s’han estès a la plantilla, 477 persones; al personal de contracte, 1.074 persones; i a tots els que han visitat les instal·lacions des del novembre de 2007, 861. La inspecció del CSN conclou que les partícules contaminades que van desprendre’s de la central nuclear eren 400 vegades superiors a les que el personal va declarar inicialment.

És inadmissible que una central nuclear passi per alt les mesures de seguretat i també l’ocultació de dades per a possibles represàlies. En aquesta ocasió la fuita no ha tingut conseqüències greus sobre la població o el medi ambient, però no es pot deixar a l’atzar un problema d’aquesta magnitud. Els controls de seguretat han de ser rigorosos i el personal apte i responsable. Els ciutadans tenim dret a conèixer amb exactitud i precisió tot allò que afecta la nostra salut. Aquesta actuació negligent fa créixer la desconfiança ciutadana envers les centrals nuclears i el debat sobre el futur de l’energia nuclear es fa més palès que mai.

VIDA PÚBLICA VS. VIDA PRIVADA

Telma Ortiz, va demandar 50 mitjans de comunicació per “l’assetjament permanent i insuportable” al qual la sotmet la premsa. La jutgessa va desestimar la demanda de la germana de la Princesa d’Astúries, Letizia Ortiz, i la seva parella Enrique Martín-Llop. Segons Telma Ortiz, ella, el seu marit i la seva filla no són personatges famosos i per això prohibeixen “capturar, publicar, distribuir, difondre, emetre o reproduir” alguna imatge seva.

Tanmateix, Telma Ortiz no s’ha donat per vençuda i continuarà lluitant contra l’assetjament de la premsa. Els personatges públics estan avesats a ser fotografiats i perseguits als actes públics i fins i tot en situacions personals i íntimes. Però on arriben els límits del dret a la intimitat? Avui dia les fronteres entre vida pública i vida privada són molt febles i traspassar la línia és molt fàcil. Ja no són només les revistes del cor les que burxen en la vida dels “famosos”, els diaris seriosos també s’hi abonen.

Però podem considerar Telma Ortíz personatge públic pel simple fet de ser germana de la Princesa d’Asturies? La proliferació de programes del cor que omplen la programació televisiva és abrasadora. Hi ha personatges que cobren quantitats exagerades de diners per acudir a un programa a parlar sobre la seva vida. I n’hi ha d’altres que es veuen perseguits per càmeres i micròfons a tot arreu on van.

Avui dia si un personatge públic vol apartar la seva vida privada de la gran pantalla i dels mitjans escrits ha de posar els límits ben clars des d’un principi. Telma Ortíz va fallar en aquest punt. Pactar un reportatge fotogràfic amb la revista Hola! ha encès la metxa de les persecucions a les que es veu sotmesa. No es pot reclamar distància a aquells a qui prèviament t’has “venut”. No en el món actual.

CAP ON VAN ELS MITJANS?

La tendència dels mitjans de comunicació és cada vegada més evolucionar cap a la informació espectacle i posar per davant els interessos empresarials i econòmics que no pas la voluntat d’informar amb rigor i serietat. Un exemple d’aquesta afirmació es troba en el tractament informatiu del cas “Fritzl”. La majoria de mitjans van centrar-se a publicar xafarderies sobre la vida del personatge i mostrar fotografies de la filla que va ser violada repetidament i segrestada al soterrani de casa seva durant 24 anys. Aquesta és la feina del periodista? Absolutament no. Els periodistes i els mitjans han d’informar del què passa al nostre voltant analitzant i interpretant els fets, buscant les causes i conseqüències, però no posant el dit a la nafra buscant el morbo i horroritzant a la població.

El cas de Fritzl és esgarrifós. Però si obrim el diari o mirem el telenotícies, dia si dia també podem observar que n’estem plens, de casos esgarrifosos. Guerres, disputes, assassinats, baralles entre polítics, terratrèmols, morts... sembla que la població cada cop està més narcotitzada pels horrors del món actual. Els diaris ja no tenen cura a l’hora de publicar les fotografies. Com més sang i més morts hi surtin, millor. Més impacte. Més públic.

El codi deontològic que teòricament tots els mitjans han de seguir al peu de la lletra se salta a la lleugera dia rere dia. La barreja entre fets i opinions, la difusió d’informacions no fonamentades o la vulneració del dret a la pròpia intimitat i imatge són alguns dels criteris que els mitjans no compleixen a l’hora de publicar les informacions.

Cal conscienciar als professionals de la informació que aquest camí que agafa el periodisme no és el bo i que els valors ètics i morals han de prevaldre per sobre de l’espectacularització de la informació.