ASCÓ: IMPRUDÈNCIES INADMISSIBLES

El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) acaba d’emetre un informe que culpa els responsables de la central nuclear d’Ascó de manipular els monitors detectors de radioactivitat. En concret, el document apunta que es van manipular els monitors de radiació “amb l’objectiu d’eliminar l’alarma” i “les consegüents demandes d’actuació i aturada dels sistemes de ventilació”. El Defensor del Poble i Greenpeace són les entitats que han sol·licitat aquest informe per tal que la veritat surti a la llum.

El cas d’Ascó, des d’un principi ha portat implícits errors de comunicació, negligències tècniques i ocultació d’informació. Des del novembre de 2007 fins a dia d’avui l’espai contaminat i les possibles persones afectades han anat augmentant considerablement. En un principi es va anunciar que el nombre de partícules era escàs i que la seva radioactivitat no tenia perill. Més endavant el nombre va anar creixent i es van traspassar els límits de contaminació del recinte. Finalment, les proves per a possibles impactes radiològics s’han estès a la plantilla, 477 persones; al personal de contracte, 1.074 persones; i a tots els que han visitat les instal·lacions des del novembre de 2007, 861. La inspecció del CSN conclou que les partícules contaminades que van desprendre’s de la central nuclear eren 400 vegades superiors a les que el personal va declarar inicialment.

És inadmissible que una central nuclear passi per alt les mesures de seguretat i també l’ocultació de dades per a possibles represàlies. En aquesta ocasió la fuita no ha tingut conseqüències greus sobre la població o el medi ambient, però no es pot deixar a l’atzar un problema d’aquesta magnitud. Els controls de seguretat han de ser rigorosos i el personal apte i responsable. Els ciutadans tenim dret a conèixer amb exactitud i precisió tot allò que afecta la nostra salut. Aquesta actuació negligent fa créixer la desconfiança ciutadana envers les centrals nuclears i el debat sobre el futur de l’energia nuclear es fa més palès que mai.

VIDA PÚBLICA VS. VIDA PRIVADA

Telma Ortiz, va demandar 50 mitjans de comunicació per “l’assetjament permanent i insuportable” al qual la sotmet la premsa. La jutgessa va desestimar la demanda de la germana de la Princesa d’Astúries, Letizia Ortiz, i la seva parella Enrique Martín-Llop. Segons Telma Ortiz, ella, el seu marit i la seva filla no són personatges famosos i per això prohibeixen “capturar, publicar, distribuir, difondre, emetre o reproduir” alguna imatge seva.

Tanmateix, Telma Ortiz no s’ha donat per vençuda i continuarà lluitant contra l’assetjament de la premsa. Els personatges públics estan avesats a ser fotografiats i perseguits als actes públics i fins i tot en situacions personals i íntimes. Però on arriben els límits del dret a la intimitat? Avui dia les fronteres entre vida pública i vida privada són molt febles i traspassar la línia és molt fàcil. Ja no són només les revistes del cor les que burxen en la vida dels “famosos”, els diaris seriosos també s’hi abonen.

Però podem considerar Telma Ortíz personatge públic pel simple fet de ser germana de la Princesa d’Asturies? La proliferació de programes del cor que omplen la programació televisiva és abrasadora. Hi ha personatges que cobren quantitats exagerades de diners per acudir a un programa a parlar sobre la seva vida. I n’hi ha d’altres que es veuen perseguits per càmeres i micròfons a tot arreu on van.

Avui dia si un personatge públic vol apartar la seva vida privada de la gran pantalla i dels mitjans escrits ha de posar els límits ben clars des d’un principi. Telma Ortíz va fallar en aquest punt. Pactar un reportatge fotogràfic amb la revista Hola! ha encès la metxa de les persecucions a les que es veu sotmesa. No es pot reclamar distància a aquells a qui prèviament t’has “venut”. No en el món actual.

CAP ON VAN ELS MITJANS?

La tendència dels mitjans de comunicació és cada vegada més evolucionar cap a la informació espectacle i posar per davant els interessos empresarials i econòmics que no pas la voluntat d’informar amb rigor i serietat. Un exemple d’aquesta afirmació es troba en el tractament informatiu del cas “Fritzl”. La majoria de mitjans van centrar-se a publicar xafarderies sobre la vida del personatge i mostrar fotografies de la filla que va ser violada repetidament i segrestada al soterrani de casa seva durant 24 anys. Aquesta és la feina del periodista? Absolutament no. Els periodistes i els mitjans han d’informar del què passa al nostre voltant analitzant i interpretant els fets, buscant les causes i conseqüències, però no posant el dit a la nafra buscant el morbo i horroritzant a la població.

El cas de Fritzl és esgarrifós. Però si obrim el diari o mirem el telenotícies, dia si dia també podem observar que n’estem plens, de casos esgarrifosos. Guerres, disputes, assassinats, baralles entre polítics, terratrèmols, morts... sembla que la població cada cop està més narcotitzada pels horrors del món actual. Els diaris ja no tenen cura a l’hora de publicar les fotografies. Com més sang i més morts hi surtin, millor. Més impacte. Més públic.

El codi deontològic que teòricament tots els mitjans han de seguir al peu de la lletra se salta a la lleugera dia rere dia. La barreja entre fets i opinions, la difusió d’informacions no fonamentades o la vulneració del dret a la pròpia intimitat i imatge són alguns dels criteris que els mitjans no compleixen a l’hora de publicar les informacions.

Cal conscienciar als professionals de la informació que aquest camí que agafa el periodisme no és el bo i que els valors ètics i morals han de prevaldre per sobre de l’espectacularització de la informació.

ASSUMIR EL PASSAT PER CONSTRUIR EL FUTUR

Després de 69 anys de l’acabament de la Guerra Civil i 33 anys de la mort de Franco, les injustícies i crims comesos, encara estan presents en la vida de moltes persones. La Generalitat de Catalunya acaba d’aprovar un projecte de llei, emmarcat dins de la llei de Memòria Històrica, que té la finalitat de promoure la senyalització i dignificació de les fosses comunes de la Guerra Civil i el franquisme. Amb aquest projecte es pretén reconèixer la dignitat de les persones desaparegudes durant la guerra i la dictadura, amb independència de les opcions ideològiques, personals o de consciència. Des de l’any 1936, la majoria de persones executades en territori republicà van ser localitzades i enterrades en els seus llocs d’origen. Ara bé, els republicans executats pel franquisme han estat condemnats a l’oblit fins avui dia. De valoracions sobre la llei n’hi ha de tot tipus; alguns pensen que és insuficient, d’altres que és bàsica per passar comptes a la història, i hi ha grups polítics com el PP que titllen l’iniciativa d’innecessària perquè farà “reviure velles ferides”. Tanmateix el patiment i rancor dels familiars de les víctimes, ja sigui d’un bàndol o de l’altre, demana justícia per poder tancar etapes de la vida que encara avui tenen la porta mig oberta.

SANT JORDI: TRADICIÓ VS. COMERCIALITZACIÓ

Antigament, les classes aristocràtiques celebraven en aquest dia, festes cavalleresques en què eren excloses les classes populars i les dones eren obsequiades amb roses i flors.
Segles després, la tradició d’obsequiar la dona amb una rosa s’ha anat mantenint fins a arribar a ser una festa típica de Catalunya.
La mateixa data coincideix amb el dia del llibre que commemora la mort de Miguel de Cervantes i que pretén potenciar i donar difusió a la lectura, una de les eines més importants del desenvolupament educatiu de les persones.

Però què simbolitza actualment aquesta festa tradicional? el fet de regalar llibres i roses encara perdura avui dia. Passejar per la Rambla de Barcelona o qualsevol plaça de qualsevol poble de Catalunya, per petit que sigui, en un dia com aquest, es respira olor de rosa, i un s’impregna de lletres i paraules encadenades.

Ara bé, també es pot observar la promoció desmesurada que es fa a determinats autors, per ser més o menys mediàtics. Dies abans de la diada, els mitjans de comunicació ens aborden amb promocions de llibres escollits per criteris poc fiables. I d’altres autors i obres queden en l’oblit, amagats darrere munts de llibres “populars”.

Jo recomano sortir al carrer el dia de Sant Jordi i remenar per les paradetes de llibres. No quedar-se amb les novel·les que hi ha a primera línia i furgar detingudament per trobar petits tresors que poden marcar la nostra existència.

EN MANS DE LES DONES

L’Observatori de Bioètica i Dret (OBD) del Parc Científic de Barcelona acaba de presentar un document en què un grup d’experts proposen modificar l’actual legislació sobre l’avortament. La llei que defensa l’OBD inclou les circumstàncies socials i econòmiques desfavorables com a motiu per interrompre l’embaràs. El document estableix que es pugui practicar l’avortament sense al·legar motius fins a la setmana 14 de gestació.

Des de fa temps que assistim a tota mena de crítiques i persecucions a la pràctica de l’avortament des de l’àmbit judicial i social, vers professionals de la sanitat, clíniques i dones. Des de grups religiosos es titlla l’avortament com a assassinat i com a anar en contra de la maternitat. Però tenen present aquests grups de persones, ja sigui religiosos o no, el dret de les dones, reconegut internacionalment, a decidir lliurement?

A l’Estat espanyol, segons una llei dictada el 1985, una dona pot sol·licitar l’avortament de forma legal quan: la mare ha estat violada i ha presentat la denúncia abans de les 12 setmanes; quan hi ha un perill de malformació fetal, abans de les 22 setmanes; i sense “terminis”, quan es pot demostrar la salut psíquica o física de la mare corre perill. Ara bé, què passa amb els casos en què la malformació fetal es descobreix posteriorment a les 22 setmanes i en què la lentitud dels tràmits de la denuncia d’una violació superin les 12 setmanes?

El dret a decidir sobre el propi cos, a banda de la pràctica de l’interrupció de l’embaràs, implica l’accés una millor educació sexual, una revisió de preus dels mètodes anticonceptius i un accés gratuït a l’avortament. Arribats a aquest punt, cal establir bé quins protocols s’han de seguir i quin temps es marca com a legal o il·legal per practicar un avortament.
Tirar endavant un embaràs ha de ser decisió de la mare, això sí, sempre dins d’uns límits coherents de responsabilitat que pot dictar una llei de terminis.